Fa anys que Arenys de Mar compta amb un espectacle de carrer potentíssim: La Pesta.

En aquesta edició, la de l’any 2017, he tingut l’honor i la sort de poder-hi participar com a actor. Feia d’eremita, un home misteriós, amant del silenci, que tancava l’espectacle a la plaça de l’església. Era un personatge que donava entrada als vídeos de l’alcaldessa, dels metges i apotecaris i dels clergues, poders civils, científics i religiosos. L’eremita era un personatge conductor entre la transició dels vídeos i l’arribada de Sant Roc. Espectacular vol dels del campanar gràcies als Pruna, professionals, sí senyor. La veritat és que vaig gaudir molt amb l’oportunitat única d’actuar dalt d’un escenari per a milers de persones que s’aplegaven a la plaça de l’església. Excitant, fa respecte, addictiu… hi tornaria.

Com va començar tot plegat?

Podríem dir que a mitjan febrer vaig tenir una primera conversa referent a la Pesta d’enguany, però va ser al juliol quan vam materialitzar què volíem i què es volia dir i oferir amb aquesta nova proposta amb un nou personatge. Dit i fet, pensat i repensat, se m’encarrega que escrigui el text per a aquesta escena. Vaig gaudir escrivint-lo i vaig gaudir dient-lo. Moltes de les persones que van escoltar les paraules de l’Eremita m’han felicitat. S’agraeix, tant l’autor com l’actor.  I és per aquest motiu, gràcies a les observacions, comentaris, crítiques i lloances que m’he decidit a penjar el text sencer de l’eremita i l’arribada de Sant Roc a la Pesta 2017.

Afegeixo també un recull de fotos en què em podeu veure interpretant el personatge de l’Eremita (agraïments al Xavi Salbanyà per les fotografies!).

MONÒLEG EREMITA

Apareix l’eremita i va cap al prosceni. Es dirigeix al públic.

Eremita:

Em diuen l’eremita. No sé si aquest és el nom, potser la gent que es creua amb un home com jo, pensa: mira, un ermità, un eremita, un estrany… un leprós. Potser sí.

M’agrada viure sol, lluny del brogit, de la gent… lluny del món, del vostre món.

 

L’eremita s’acosta al pou i en treu aigua per beure. Beu. Mira com el públic l’observa.

Eremita:

No, no patiu, si és que hi ha algú que es preocupi per l’eremita. “L’eremita és boig! Beu de l’aigua del pou empestat”. I és cert, sí. Aquest pou té les aigües estancades, putrefactes, les aigües amb què tothom s’assadolla. He patit set i he tingut aigua, he patit fam i he tingut pa… He resistit el fred i les inclemències del temps, he combatut les temptacions mundanes , els plaers immediats; els he tastat i no m’agraden. Fa temps que vaig travessar aquest pantà d’aigües pútrides i ànimes buides.

 

L’eremita torna a beure.

Eremita:

Aquest pou s’enfonsa en aigües profundes. Bec del pou de la saviesa, bec del pou de l’observació, del pou de la calma, aigües que flueixen… el moviment, el més enllà.

He viatjat molt i per tot arreu, i no només aquí, en aquesta vila, que déu n’hi do, tots aquells que he trobat pretenen ser diferents, especials, singulars, tanmateix… tots s’assemblen, tots us assembleu. És igual la llengua, la creença o el color de pell… quan la por es presenta, quan la mort plana sobre els caps, les misèries afloren, les misèries humanes. La vida és un ball de màscares, una impostura, un joc d’aparences, però aquesta malura que us flagel·la us ha fet caure les caretes, us ha fet sincers, us ha posat el mirall al davant.

El judici s’acosta en forma de bubons. La dalla ja plana sobre la testa… i què feu?

Seguiu somniant amb el ball de màscares. Enlloc de despullar-vos i treure-us les robes pestilents, enlloc de mirar-vos a vosaltres mateixos, cerqueu respostes i solucions, pedaços per sargir un trau que no es pot cosir. Les patents de sanitat són el bé més preuat, objecte de mercadeig, i les mercaderies, esclaus de la ignorància, sou vosaltres!

 

ENTRA VÍDEO ALCALDESSA

 

Eremita:

Tothom té el govern que es mereix.. de fet, qui dels presents no voldria posar-se la

màscara d’aquesta dona… la seducció del poder, les enveges… la ignorància. Feu res perquè canviï, feu res per ser justos? Qui no vol la màscara del poder…

Corre, aconsegueix una patent, aconsegueix fugir, arreplega les quatre coses que t’hi càpiguen al fardell; no miris enrere, avança, no miris el veí, no miris el germà, ells són presos de la malura, ells esputen sang, ells suen fredor, ells tenen la por posterior…

Han venut totes les seves màscares, les més preuades, les més valuoses, s’han venut els sentiments a la recerca de la cura… ells confien en la ciència dels erudits, dels alquimistes, apotecaris, barbers i cirurgians, ells busquen la panacea, ells són ja els esclaus de la superstició… i d’això en diuen ciència.

 

ENTRA VÍDEO METGES

 

Eremita:

Ningú podrà negar que els il·lusos, els crèduls i els desesperats han contribuït al desenvolupament de la medicina, amb enganys o sense, mals menors de l’avenç científic…  aquests desgraciats són filó inacabable per a les ambicions d’aquests titellaires.

Què? No tens la patent? No tens els ungüents per apaivagar els dolors i fer desaparèixer els bubons infectes? No tens res més que por… la por que us paralitza, la por del ramat… aquestes ovelles esgarriades senten els udols dels llops famolencs, la dalla que plana sobre la testa… per què, senyor, per què? Confieu en el mercadeig de l’ànima, confieu en els mitjancers, en els ministres de Déu… esclaus de la ignorància de i de la superstició.

 

ENTRA VIDEO BISBE

 

Eremita:

La confiança cega cap aquells que us venen fum us fa vulnerables. La resposta la teniu més a prop. Traieu-vos les caretes, llanceu les màscares, despulleu-vos de les robes pestilents i mireu-vos al mirall, escruteu la vostra mirada, abandoneu les misèries de la ignorància… potser llavors, quan prenguem consciència d’individu, quan prenguem consciència que el món canvia i muta perquè som nosaltres els que canviem i mutem, nosaltres fem girar el món, quan siguem conscients de la força que tenim per a canviar coses, potser llavors podrem vèncer… podrem fer el nostre vot de vila.

 

ENTRA MUSICA _ BAIXADA DE SANT ROC DES DEL CAMPANAR

 

ENTRA RATA I SE SITUA A DALT DE L’ESCENARI

Sant Roc entra A escena i parla amb l’eremita.

 

Sant Roc:

Són conscients que la força i la veritat són dins seu?

Eremita:

Han obert els ulls, han canviat la cosmovisió.

Sant Roc:

Ells i elles mouen el món i el canvien, ells i elles canviaran la història, llençaran els ídols i deixaran de ser esclaus de la por, de la ignorància, fills de l’engany.

Eremita:

Cauran com fruit madur.

L’Eremita i Sant Roc s’estrenyen la  mà i se saluden de forma hieràtica però sincera. L’Eremita deixa l’escenari.

 

Sant Roc:

Vés, Eremita, camina i vaga pels camins, desperta les consciències i obre els ulls de la humanitat.

Sant Roc veu de l’aigua del pou. La rata, omnipresent, vigila, ha presidit l’escena. Sant Roc la fa callar amb un gest. El Sant es dirigeix al públic.

Sant Roc:

La recerca de la veritat, de la justícia, de la pau; la recerca d’un mateix demana esforç, responsabilitat. La meva intercessió davant la malura té un preu! El de la memòria. Feu vot de vila i renoveu-lo cada any. Despullats de la por, jo us deslliuraré de la malura!

(batalla final i espetec)