El darrer dimarts vam treballar amb els Platea textos carregats de sentiments,  històries anònimes de gent humil,  que no per això són menys crues.  Realitats poc amables,  desitjos que quedaran en això,  en un anhel.

Les noies van posar-se a la pell d’Elsa Wertman en el monòleg de Spoon River Anthology,  d’Edgar Lee.  Una peça que té 101 anys!  Una delícia de text i un privilegi poder dir-lo sobre l’escenari.

spoon-river-anthology

Els nois van convertir-se en Rodolfo,  personatge italià acabat d’arribar a Manhattan.  Potser serem agosarats per atrevir-nos amb un Arthur Miller,  Panorama des del pont,  però ningú no podrà dir-nos que tenim mal gust. Obra estrenada a Broadway el 1955.

Què ho fa que els bons guions no envelleixen? Perquè són bons…  Són molt bons.

img11

Els agrada riure,  els agrada fer el cabra i tots somnien en fer un vodevil d’armari,  mirall i roba interior…  Però quan assaboreixen el bon teatre de text sembla que se’ls aturi el món.  Passarien hores sobre l’escenari…  Tanmateix,  digues-me aixafa guitarres, l’endemà sona el despertador ben aviat.  Ostres!  Què voleu?  Són universitaris i han d’agafar el tren.

Un martell,  doneu-me un Martell! El meu regne per un martell (rediantres,  aquests despertadors els manipula el diable!)